El TIE, un torneig amb regust a imperi austrohúngar

Los ‘’hispanos’’, joc òptim sense estridències

Fa temps que, a nivell d’handbol, el combinat espanyol és un ferm candidat a medalla en qualsevol cita internacional. Hi arriba sense fer soroll i algun dubte, però acaba fent un paper molt digne; lluitant per les medalles i amb actuacions individuals i col·lectives per recordar.

El joc sempre és millorable, però. Usa les armes del contraatac i un moviment de pilota ràpid seguint els esquemes clàssics que Jordi Ribera, el seleccionador nat a Sarrià de Ter, ha imposat. Amb tot, Espanya té un greuge físic important. Competeix amb tècnica i tàctica contra altres que han fet de la força física (Alemanya, Islàndia, França...) el seu leitmotiv.

Fotos: Pau Llobet

A Granollers, els espanyols van demostrar paciència i savoir-faire. Van guanyar tots els partits amb solvència i van poder afinar conceptes. Hi va haver algun moment de brillantor amb l’encert en la organització de Dani Dujshebaev, l’ambició ofensiva d’Agustin Casado, els tocs de precisió de Joan Cañellas (sobretot en les passades al pivot) i la fiabilitat sota pals de Sergey Hernandez, el porter del Magdeburg. (Espanya disputarà l’Europeu 2024 al grup B amb Àustria, Croàcia i Rumania).

Polònia, Sèrbia, Eslovàquia o el record de l’Europa del violí

Dels equips visitants tampoc en podem dir gaire res més; bàsicament que venien de l’Europa austrohúngara, allà on ballen valsos i toquen el violí. Terra d’handol, també.

Polònia va venir a complir l’expedient i a preparar els seus fusells de cara a l’Europeu. Amb un joc lent i avorrit va ser subcampiona del Torneig. Amb l’anti joc del Barça de sempre: el que van posar de moda Masip i companyia, i va continuar amb èxit Karabatic, l’antiheroi de l’handbol modern. El dimoni francès. Polònia compta amb jugadors-armari com el pivot del PSG, Kamil Syprzak, una bèstia de 2’06 m, o el lateral del Kadetten Schaffhausen, Ariel Piotr Pietrasik, de 202 cm. Torres humanes difícils de defensar però que fan un handbol visualment pobre. Handbol de l’est: batallador, guerrer, resistent. Aspre però efectiu. La Solidarnosc obrera feta handbol (Polònia disputarà l’Europeu 2024 al grup D amb Eslovènia, Noruega i les Illes Feroe).

Sèrbia, entrenada pel tortosí Toni Gerona, va ser la sorpresa positiva del Torneig. Amb un equip jove i amb un handbol fresc i, en ocasions molt visual, va tenir moments de joc bellíssim (joc ràpid i molta busqueda del pivot i, fins i tot, algun fly) que els aficionats vam agraïr. Sèrbia viu, encara, a l’ombra de la seva arxienemiga: Croàcia. Des que Iugoslàvia va implosionar, els croats (i també els eslovens) han tingut més èxit a nivell esportiu, mentre que els txètniks no han aixecat el cap en competicions internacionals. De la selecció actual, però, cal destacar jugadors com el central Lazar Kukic (Dinamo Bucarest) o el lateral Milos Kos (RK Zagreb). Handbol balcànic, partisà. Orgullós, fiable i, hores d’ara, amb un punt creatiu i mediterrani en l’estil. (Sèrbia disputarà l’Europeu 2024 al grup C amb Islàndia, Hungria i Montenegro).

Pel què fa a Eslovàquia no se’n pot dir gaire res. Va venir a Granollers a fer turisme. Era la selecció més dèbil de les que competien al TIE com ho demostra el fet que no va aconseguir la classificació per l’Europeu. Va perdre tots els partits i va mostrar un joc molt pobre. Necessiten millorar, sens dubte, si volen fer front als poderosos veïns que tenen. Handbol amateur, d’antics soldats d’un país que ha vist passar molts exèrcits però que sempre ha acabat perdent.

La Federació espanyola i una manera carrinclona de fer

Que les federacions esportives estatals són anacròniques ja ho podíem imaginar (mireu, sinó, la de futbol i els seus escàndols). Amb tot, hi ha una sèrie d’elements que caldria millorar a l’hora d’organitzar esdeveniments internacionals d’aquesta mena. En fem resum:

Si venies a jugar a Catalunya no costava res fer el gest de posar, al costat de les ensenyes dels equips participants i del sempitern escut borbó de la Federació, una senyera. Només per quedar bé, almenys. Un fet que marca el simbolisme que l’handbol espanyol té de fa temps: hispanos, guerreras.... Un nacionalisme d’arrel caspós que res té a veure amb l’esport en si.

Fotos: Pau Llobet

Per no parlar de l’ús inexistent (o mediocre) del català. El presentador de l’esdeveniment, una mena de discjoquei de la ruta del ‘’bakalao’’ dels 90, va dir només tres paraules en la llengua vernacla: ‘’bora nit, moltes gràcies, graollers!’’. Trist balanç per l’idioma oficial del país després de 3 dies intensos d’handbol al Palau d’Esports. Sorprèn aquesta deixadesa tenint en compte els rivals que ens van visitar. Països centreeuropeus acostumats a l’intercanvi cultural i a la mescla de llengües al llarg de la seva història. Polònia té minories alemanes, bielorusses i ucranianes i s’hi parla, a més del polonès, dialectes a Silèsia i a Casubia. A Eslovàquia s’hi parla - a part de l’eslovac- l’hungar, el romaní o l’ucranià... Mentre que a Sèrbia les llengües parlades són tantes com pobles hi han fet niu.

Per altra banda, fem notar que l’abús de la música a tot volum, en el moment que s’atura el joc, acaba cansant i es converteix en soroll. El show time constant es fa pesat pel públic que, en principi, ha vingut a veure un partit d’handbol i no un concert de la Shakira. Una cosa és que s’amenitzi l’ambient i l’altra que convertim l’handbol en un espectacle de fira i autos de xoc. Fins i tot, la NBA, la inventora del màrqueting esportiu, té clar quan ha d’aturar el sarau per no perdre el sentit de tot plegat.

Granollers, capital de l’handbol de la mediterrània

Tot i aquests descencerts de la Federació espanyola (que l’Ajuntament de Granollers no sap corregir per incapacitat o desídia), la celebració del TIE a la capital vallesana ha estat un encert (tot i una presència de públic massa descafeïnada per les dates nadalenques: Espanya va jugar el dia 5 de gener, en plena cavalcada de Reis i enmig d’un ambient fred i plujós, per exemple). Tot i així, es fa evident que la ciutat és un node importantíssim de l’handbol sudeuropeu (gràcies a la feina i història del BM Granollers, sobretot). La celebració d’esdeveniments internacionals durant els últims anys com el Mundial masculí a 2013 o el femení de 2021 en són exemple. Hi ha una diplomàcia efectiva que ha donat fruits, doncs. La ciutat és referent d’ aquest esport competint contra urbs com Barcelona, Montpellier, Nimes, Niça, Zaragoza o València. Els amants dels 7 metres del Vallès i rodalies n’haurien de ser més conscients d’aquest fet, segurament.