updated 6:35 AM CEST, Apr 1, 2017

1, 12, 16... El bon handbol neix a la porteria

1, 12, 16... El bon handbol neix a la porteria Foto: JORDI VILAS - CATH

A Miquel Llobet, un dels homes més savis del balonmano ibèric (i, també, el meu pare) sempre li he sentit dir una frase profètica: “Per ser porter has d’estar una mica boig”. I, amb això, li dono la raó. Posar-te davant de bèsties que llencen míssils des de sis metres és sinònim de no tocar ni quarts ni hores, segur. A més, haver d’aguantar que vulguin fer-te alguna rosca o passar-te la pilota arran de cap, és una humiliació que hom només suporta si té els suficients pebrots. Avui, doncs, parlo dels porters. Aquells que ens van fer patir, plorar i somiar.

Article d'Opinió de Pau Llobet

El Gos Cerber, l’origen mitològic

Homer diu que el primer porter de la història era Cerber, gos d’Hades, el Déu que protegia l’inframón grec, el qual no deixava entrar al món dels morts qui no tingués invitació. Els porters, per la seva part, no deixen entrar les pilotes i, a vegades, fan cara de gos emprenyat.

Fa temps que tenia al cap fer un article d’aquesta mena. Volia reconèixer la feina d’uns jugadors -els porters- imprescindibles a l’handbol. En moltes ocasions, en xerrades d’entrenadors eufòrics pre-partit vam sentir a dir que ‘’els porters sou el 60% de la defensa’’. No sé concretar si aquestes xifres són certes o no. El que sí que puc afirmar és la importància immensa d’un porter, sobretot, en el moment clau del partit. Més enllà de l’estadística i l’efectivitat, més enllà de la capacitat d’aturar penals; als nostres porters els hem estimat molt perquè, de cop, a 20 segons del final i, després d’haver sigut un colador durant 58 minuts, treien un braç de qui sap on i paraven la pilota que permetia un contraatac victoriós. En quants i quants partits vam sortir corrent de la banqueta a abraçar a un home pletòric que, únicament, havia posat el braç allà on tocava en el moment oportú?! Un observador que llegís l’estadística del partit el dia següent no tindria cap dubte a qualificar aquell jugador de patata. En canvi, tots els que l’havíem vist jugar li haguéssim fet un monument.

Els aborígens de la porteria: Patxi Pagoaga i Perramon

Pagoaga i Perramon són dos dels noms que ressonen, encara, a les grades del Parquet (el pavelló vell de Granollers). Homes fornits, de barbes i melenes prominents. Porters que defensaren les samarretes dels millors clubs de l’època. Pagoaga (1951, Motrico, Euslkalherria) és el porter que guanyar la Recopa del 76 amb el BM Granollers. Anys abans havia jugat amb l’Arrate i temps després ho faria amb l’Atlètic de Madrid i el Barça. A part, fou internacional amb la selecció espanyola en moltíssimes ocasions.

Per la seva part, Josep Perramon Acosta (1946, Barcelona), era l’altre gran porter dels anys 70 a casa nostra. Va jugar amb el Barça i el Granollers i ho feu, també, amb un altre dels clàssics de l’handbol espanyol del segle passat: el Calpisa d’Alacant. Ells dos són els responsables de marcar el camí dels grandíssims porters que vindrien després.

Lorenzo Rico i David Barrufet: els murs que no ens deixaven somiar

Són els dos jugadors que més vam odiar els seguidors del BM Granollers durant anys i panys (amb permís de Masip, és clar). Amb ells a la porteria, les escletxes per a fer-hi entrar la pilota es feien petites, no hi havia espai físic per on el gol es fes possible. Tirs des de l’extrem i passades al pivot xocaven contra murs de formigó armat. Lorenzo Rico (1962, Colmenar Viejo) va ser un jugador que va dignificar com ningú la figura del porter. Amb el seu posat emmurriat seguia el partit amb precisió quirúrgica. Era característica la manera com vivia l’atac del seu equip (el Barça): agenollat i amb l’esquena recolzada al pal de la porteria, mirava com els seus companys es passaven la pilota mentre cavil·lava quina podia ser la propera acció d’atac del contrari. Rico va ser, sens dubte, el porter de la meva infantesa. Amb un estil felí: ràpid de reflexos i moviments.

David Barrufet, (1970, Barcelona) és el porter de la meva joventut. El guardià del tresor del Barça de Rivera. Amb ADN 100% Picadero. Barrufet era sinònim d’aturada. Altíssim i amb uns braços llargs com un dia sense pa, Barrufet guanyava la partida amb una col·locació exquisida sota els pals. Una de les jugades que més li recordo era aquella en què aconseguia fer creure a l’extrem que podria fer-li una vaselina i, quan aquest li proferia el tir, Barrufet es girava ràpid o feia un saltiró que li permetia agafar la pilota amb una sola mà i precipitar el contraatac dels dos grans extrems de l’època:  Rafael Guijosa i Antonio Carlos Ortega. Barrufet va ser un hereu digníssim de Rico i n’aprengué la disciplina. Els dos van ser referents a l’hora de considerar la porteria i el seu art com una tècnica precisa que calia treballar. Van ser uns artesans; metòdics i seriosos estudiant el rival i preveient-ne el tir.

Jaume Fort i Jordi Núñez: els defensors del Sant Sepulcre del Parquet

Si mai vam cridar, si mai vam somiar, si mai vam ser feliços ho vam ser gràcies a ells dos. Formats a la cantera del BM Granollers, van ser els porters d’un dels millors equips que mai hi ha hagut (i hi haurà) a la història del balonmano mundial. Comparable al Dukla de Praga o a la Metaloplastica iugoslava. Em refereixo, evidentment, al Cacaolat BM Granollers de finals dels 80 amb jugadors com Ricardo Marin, Mateo Garralda, l’innombrable Masip i els nòrdics Hilmarson o Svenson.  Amb tot, els porters d’aquella fornada eren de casa:

Jaume Fort (1966, Cardedeu) era un home temperamental i amb un estil més barroc que el que, en aquella època, practicava l’arxienemic Lorenzo Rico. Fort, actual president de la Federació Catalana d’Handbol, tenia un estil més contundent i menys plàstic però efectiu. El recordo iniciar els partits amb poques intervencions eficaces i, de cop, canviar el ritme, capgirar-ho tot i parar pilotes impensables. En una ocasió va rebre un fort cop a la cara que el va deixar uns minuts estirat al terra. Allò fou el toc d’inici d’un festival d’aturades memorable. Fort era estimat pels de casa i temut pels rivals. 

Jordi Núnez (1968, Granollers). Provinent de les categories inferiors del club era ‘’uno di noi’’. Un dels nostres. Algú amb qui et podies emmirallar. Un jugador tossut i treballador. Un home que va arribar a dalt de tot amb constància i esforç; un orgull pel club i la seva gent. Núñez compartia banqueta amb Fort i, durant molt de temps en fou el porter suplent. Núñez era un recanvi de luxe, sobretot, en els penals. Amb estil i elegància mirava als ulls amb indiscreció al jugador rival i no s’acovardia. El moment en què feia veure que aixecava la cama i, de cop, enlairava l’altra per a aturar la pilota era embriagadora. Durant molt de temps va semblar que Núñez no brillaria tant com Fort però, quan el primer marxar a Alzira, Núñez va explotar i es convertir en el porter talismà del BM Granollers de Vujovic i Atavin, guanyador de la EHF l’any 1994.

No vull oblidar que, entre aquestes dues figures de l’handbol granollerí, un altre monstre de la porteria vallesana fou Perico Garcia (1963, Granollers), actual entrenador de porters del club. Garcia era brillant en penals complicats en moments tensos.

Svensson, Olsson i Peter Gentzel: els porters que vingueren del nord

Tomas Svensson (1968, Eskilstuna, Suècia) va ser un innovador. Va portar fins a extrems insòlits el treball del porter. Va seguir l’estela de Lorenzo Rico a Can Barça i la va unir a la seva ascendència vikinga: rigor al màxim. Hom el veia escalfar en solitari i ja intuïa que el paper que tenia a l’equip no era menor. Svenson fou un pioner en l’handbol dels 90; s’avançà i marcà el camí que Omeier seguiria durant la dècada següent. El resum de tot plegat seria: el porter no només defensa i atura xuts. És l’engranatge que fa anar la màquina. Sense porter i sense una anàlisi racional de l’espai la cosa no rutlla. Svensson situava la defensa, cridava i anticipava el llançament. L’handbol ràpid de la Suècia de finals de segle passat deu molt a la seva funció.

Mats Olsson (1960,Malmö, Suècia) el grandíssim porter del Teka Santader dels 90 tenia un altre estil. Més alt i corpulent que Svensson, Olsson jugava a posicionar-se millor. Els dos, però, eren la paret de ciment que Suècia aixecava als Mundials i a les Olimpíades a la qual, només la Rússia d’aleshores, aconseguia perforar de tant en tant. Amb tot, un altre porter suec memorable fou Peter Gentzel (1968, Göteborg). Ordre, disciplina i tècnica. Gentzel va ser el soci d’honor de Ljubomir Vranjes al BM Granollers. La professionalitat de tots dos i l’efectivitat d’un i altre encara es recorden a la capital del Vallès Oriental.

La guàrdia pretoriana d’ASOBAL: Hombrados, Buligan, Saric i Sterbik

Porters mítics de l’handbol durant els anys 90/2000; dics de contenció a prova de bales. Jose Javier Hombrados Ibáñez (1972, Madrid). Conegut com a JJ pels companys i aficionats. Era un dels puntals de qualsevol equip del què formava part: Atlètic de Madrid, Ciudad Real o Portland San Antonio, entre d’altres. Hombrados era un referent i una assegurança a la porteria. Els penals eren el seu fort i al Quijote Arena de Ciudad Real, el club amb el que aconseguir més trofeus i on compartir banqueta amb astres de la talla de Talant Dujshebaev  o Ivano Balic, no se l’ha oblidat. A més, Hombrados féu parella de luxe amb David Barrufet  a la selecció espanyola: l’or al Mundial de 2005 n’és un bon testimoni.

Alexander Buligan (1960, Drobeta-Turnu Severin, Romania) fou l’etern porter del Portland San Antonio que guanyar la Copa d’Europa la temporada 2000/2001, i amb un equip temible amb llegendes com Mateo Garralda, Mikhail Iakimovic, Oleg Kisselev o el mag Jackson Richardson. Entrenats pel sempre seriós 'Zupo' Equisoain. Buligan era un porter més aviat lent i un poc maldestre, amb un estil antic, d’escola soviètica. Un porter que havia d’escalfar-se, de trobar el seu moment. Un jugador, però, que quan trobava el ‘’flow’’ era infranquejable.

Danijel Šarić (1977DobojBosnia-Herzegovina) és un dels jugadors més complets que ha passat per la lliga ASOBAL; solvent en totes les característiques que ha de posseir un bon porter. Ràpid, àgil i amb una tècnica exquisida ha estat escollit en manta ocasions com a millor aturador del campionat espanyol. A can Barça hi ha deixat molt bones sensacions i, poc o molt, el seu joc ha recordat sovint les ensenyances que Rico inicià. Per la seva part, Arpad Sterbik (1979, Senta, Sèrbia) és, sens dubte, un guerrer tocat pels Déus. Sterbik és un guanyador nat, un bulldozer, un Panzer alemany indestructible. Algú que amb un moviment precís atura el que toca quan toca. Ni abans, ni després. Algú que, en un moment concret del partit decideix que ja no entrarà cap més pilota a la seva porteria i, a partir de llavors, la seva efectivitat es dispara. Un porter de luxe, vaja. La història no l’oblidarà mai per la segona part que va protagonitzar durant la final de l’Europeu d’enguany. Suècia va estimbar-se contra Sterbik durant 30 minuts. L’Or porta el seu nom.

Porters ‘’Made in BM Granollers’’.

Aquesta mena d’escrits tenen sentit, també, per evocar vivències i records. Aquells que ja fa temps que hem penjat la samarreta i tenim la ‘’pega’’ guardada al calaix, fem memòria i repassem anècdotes. Servidor, després d’anys de jugar a handbol durant els anys 90 a Granollers, va poder compartir banqueta (o veure jugar) amb porters diversos. Valents que evitaven ‘’rapades’’ o ‘’rosques’’ emprenyadores. De tots ells sempre cal citar al grandíssim Vicente Álamo (1976, Montcada i Reixac) del qual ja en vaig fer la glossa aquí (https://www.somgranollers.cat/opinio/34672/a-la-memoria-del-soldat-desconegut-del-bm-granollers). Altres noms il·lustres a les porteries granollerines foren, entre d’altres, Xavi Pérez, Marc Lurbe, Franc Merman, Toni Cullell, Francisco Guillén, Juan Carlos Sande... Amb estils diversos, amb trajectòries diferents, tots defensaren amb encert les porteries del club i de tants altres del nostre país o d’Espanya.

Deixeu-me dir, però, que els porters de la meva vida serien l’Alex i en Quico; bona gent i passadors efectius per aquells extrems que corríem esperitats el contraatac tan bon punt ells feien l’aturada.

En definitiva, soldats que mai ens van fallar. Els últims defensors del tresor més preuat (la porteria). El batalló immortal dels nostres exèrcits. De les seves accions en depenia l’esdevenir del partit. De les seves aturades, els nostres contraatacs i els nostres gols. Gràcies a ells, la victòria. En definitiva, els porters van ser sempre els últims que abandonaven el vaixell. Quan les coses anaven maldades ells seguien allà, aguantant gols, projectils i certes humiliacions d’atacants burletes. Ja fos fruit de la bogeria que comenta el meu pare o de tenir els collons com una catedral, amb els porters vam viure i patir. I vam abraçar-los tant com els vam odiar. El seu deliri es narra en moltes llegendes. En trio dues per acabar: la del porter que fumava purus mentre jugava o aquella altra que diu que, en un contraatac de l’equip rival, el porter, veient com el jugador s’acostava ràpid, va decidir -sense solta ni volta- tirar la porteria a terra (llavors els pals no estaven falcats a terra) per evitar, així, el temut gol. Una idea descabellada però efectiva d’un handbol d’altres temps.

Pau Llobet

Pau Llobet i Roura: pare d'en Jan i en Nil, sociòleg i exjugador de balonmano al BM Granollers, Handbol La Garriga i Handbol Palautordera.

Website: https://twitter.com/Pau_Llobet

Entrevistes