updated 6:35 AM CEST, Apr 1, 2017

L’handbol a Catalunya: més enllà del Barça i el BM Granollers

La vella pista de la Garriga; lloc mític també de l'handbol català Foto: Pau Llobet La vella pista de la Garriga; lloc mític també de l'handbol català

L’ombra allargada dels dos clubs punters de l’handbol català, tant per història com per títols, no pot amagar la bona feina de tants altres arreu del país. Entitats lligades als pobles que representen i que, amb molt d’esforç, han aconseguit fites històriques remarcables. Avui parlem dels altres de l’handbol català. Per Pau Llobet.

Els qui som de Granollers veiem el món amb ulls de ‘’balonmano’’ (en català correcte: B-A-L-O-N-M-A-N-O, d’acord?) i entenem la vida com un esport on tens dues parts (de 30 minuts) on has d’intentar ser més ràpid i més fort que els teus contrincants: la por, la tristesa o els impostos, entre d’altres. A la capital del Vallès Oriental també hi ha gent que juga a futbol, però són una minoria silenciosa (pel seu bé, més que res). Deia que els granollerins pensem que la vida i el balonmano són universos paral·lels i, a vegades, no podem entendre que allà fora també hi ha indrets on aquest esport –per sort– també hi ha fet fortuna. Els altres, que també són els nostres, són aquests:

Handbol Bordils, jugar a les portes de l’infern

Quan era juvenil del Granollers hi havia un camp que em feia por: el pavelló de Bordils. La pista, resseguida perimetralment per una tanca i prou, deixava a tocar del públic al jugador que feia funcions d’extrem. En aquella època jo combinava aquesta posició (amb internades sovintejades al doble pivot) i la de central. Recordo el cangueli i la suor freda de pensar que hauria d’enganxar-me a la banda esperant rebre la pilota. Em vénen a la memòria els crits, les estirades de samarreta, els insults i els comentaris provocadors d’homes amb un Rossli a la boca, amb la cara vermella i amb els nervis a flor de pell per resultats que anaven sempre frec a frec. Quan, a mig partit, l’entrenador decidia canviar la tàctica i provar sort amb un joc diferent, era quan jo podia abandonar la posició fatal i allunyar-me, poc o molt, del perill. El company que et rellevava semblava, talment, que avancés cap al patíbul.

Aquelles sensacions eren la sal de tot plegat. Saber que durant 60 minuts oblidaries el món i pensaries en codi handbol era el moment ideal de la setmana. Entraves a l’infern de Bordils amb una pilota a les mans i, allà al davant, hi trobaves soldats i, a la graderia, hordes de vàndals: crits i càntics que feien retronar un pavelló que suava handbol. Allò es convertia en un escenari de pel·lícula on exèrcits de colors llampants feien xocar les espases contra els escuts. Amb tot, ho feien amb calça curta i una pilota a les mans, però. Quan Dante Alighieri va descriure l’Infern a la Divina Comedia es va oblidar de referir-se a Bordils, un dissabte a la tarda, amb el pavelló ple.

OAR Gràcia, l’handbol dels obrers del tèxtil

De Sabadell, de barri i amb la mítica samarra de línies blanques i verdes. Nascut al si d’un dels centres industrials més importants del país, la originalitat de la camiseta (tots sempre en vam fer broma dient que jugàvem contra el Betis) tenia certa lògica: els avantpassats d’aquella gent s’havien esllomat en telers i filatures. De cosir en sabien. Que vestissin amb certa vivacitat i amb colors llampants era un afegit i donava un valor escenogràfic molt rellevant. A mi, personalment, sempre em van agradar i m’agraden els equips que s’embelleixen amb colors cridaners: l’Elgorriaga Bidasoa, la Suècia de Magnus Wislander o l’Atlètic de Madrid de Cecilio Alonso. Vestir bé a la pista és una manera de començar a guanyar, segur. Per això a mi em disgustava el color blanc que fèiem servir al BM Granollers; el blanc impol·lut i neutre. Un color que no volia dir res... El groc, el verd, el blau elèctric, potser; però el blanc era apatia.

Deia que l’OAR era un equip que, ja d’entrada, donava la sensació que tenia classe, tenia estil. Com la selecció de futbol italiana que, només en saltar al camp, notes que el disegno italiano també treu el cap i és un arma per a atemorir el contrari. De l’OAR en recordo, sobretot, que (almenys durant els anys 90) hi havia molts jugadors que havien jugat o acabarien jugant a les categories inferiors del Barça (al vell Picadero). Gent d’estil a la roba i a la pista, doncs. Ràpids, de contraatac precís i amb un joc posicional molt seriós. El vell pavelló proper al Vapor Llonch (on hi van començar a fumejar progrés, lluites obreres i consciències) era un altre dels territoris indòmits, salvatges, feréstecs a on l’èpica de l’handbol català hi va escriure belles tardes de glòria.

GEiEG Girona, l’handbol suec de Catalunya

El Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG) és una d’aquelles entitats que el país crea (en el seu moment) perquè, abans de ser res, som poble. Entitats i organitzacions que han coordinat relacions, bastit ponts, teixit solidaritats. Llocs de trobada. A Girona, el GEiEG segueix fent aquest paper i té, en l’esport, la cola d’impacte que ho cohesiona tot plegat. Jugar a Girona, en aquell pavelló del barri de Sant Narcís, era també un autèntic drama. Els equips del GEiEG esdevenien, sempre, difícils. Amb una primera línia molt fèrria, amb uns extrems veloços  (Recordo especialment en Galindo: rapidíssim, amb un tir mortal i un ‘’killer’’ tallant pilotes quan jugava d’avançat) i el típic central enginyós que sempre feia de les seves. En definitiva, l’escola sueca dels anys 90 amb el cul de la Lleona com a teló de fons. I amb unes porteries sòlides: Homenots (alts i grossos) de tall empordanès que tapaven tots els forats possibles.

BM La Roca, els gals de l’handbol català

Si Astèrix i Obèlix fossin catalans viurien a la Roca i els dissabtes a la tarda se’l passarien al vell pavelló roquerol cridant i cantant. Un dels espais més característics de l’arquitectura esportiva del país; amb una única grada al fons de formes ondulants i amb la necessitat d’haver de passar per darrera les porteries per arribar-hi. Moments complicats per aquells que hi transitaven quan algun lateral disparava amb poca punteria. (Faig un incís per a dir el mateix sobre la por absoluta que et passejava pel cor quan havies de passar per darrera la porteria del vell Parquet de Granollers, també).

Cito Asterix i Obelix perquè l’handbol roquerol manté, encara, una identitat quasi ètnica. Nascut a la llera d’un dels dos grossos: el BM Granollers (amb el qui ha mantingut de sempre un odi/passió creixent), l’handbol representa a la Roca un espai de orgull de vila, és el cant que uneix els guerrers, és Armorica cridant lloances a Vercingetorix lluitant, amb armes curtes, contra els grans exèrcits de Roma... i guanyant-los!

A la Roca, servidor hi va viure moments de tensió absoluta i d’handbol de nivell. Molts dels companys que jugaren al BM Granollers (i a altres equips vallesans) feren parada i fonda allà. Això feia que els xocs sempre tinguessin un ambient de fraternitat salvatge, uns i altres ens coneixíem, ens sabíem detalls i estratègies, eren partits durs però dignes. La Roca era i és la Númància catalana; una fortalesa inexpugnable sempre.

Handbol Palautordera, l’Esparta del baix Montseny

Avís per a navegants: amb el Palautordera no puc ser objectiu. (Hi vaig jugar, també). Si fins ara he fet poesia, ara faré un bel canto, una oda clara i absoluta. A Catalunya, l’handbol s’escriu amb el fil d’or que neix a la Porxada i arriba al bell mig de l’ermita del Remei, a peus del Montseny i a tocar de Sant Esteve i Santa Maria. L’Handbol Palautordera (algun cop se’n descobriran els escrits d’Homer que ho narren) és d’estirp espartana i s’entronca amb l’Olímp. Palautordera i el seu handbol és l’última parada que fa Eneas quan surt de Troia poc després d’aturar-se a Roma. En definitiva, és la residència dels Déus de l’handbol.

Aquell pavelló, aquella samarreta verda, aquell parquet gastat, aquells vestuaris rònecs... tot portava implícita una èpica d’ascendència clàssica. Aquelles grades que es movien quan els aficionats saltaven (tal com ho fa la Bombonera quan les barres braves de Boca xisclen). I un handbol de classe, dur, ràpid, creatiu... de contacte però net. Un handbol atractiu, un handbol d’abans, de quan l’handbol era un esport dinàmic que reunia aficionats als vells pavellons, on el relat de lluites intestines s’acabava amb una encaixada de mans respectuosa. A vegades tinc la sensació que aquest handbol va morir fa temps i que, poc o molt, el responsable va ser Enric Masip i la seva insulsa finta al punt fort per acabar passant la pilota a Andrei Xepkin. Tots dos van ser els Sauron i els Saruman de l’handbol modern, i el van fer entrar en una etapa tan fosca, tan fosca... que encara avui no n’hem pogut sortir. D’això, però, en parlarem un altre dia.   

Pau Llobet

Pau Llobet i Roura: pare d'en Jan i en Nil, sociòleg i exjugador de balonmano al BM Granollers, Handbol La Garriga i Handbol Palautordera.

Website: https://twitter.com/Pau_Llobet

Entrevistes